Turkmenistan i els sàtrapes freaks

Turkmenistan, es probablement un dels paisos mes freaks que es pot visitar actualment. Es tracta d'un pais amb nomes uns 7 milions d'habitants, la major part d'ells d'origen nomada. Es un pais molt tancat al turisme, on no es facil conseguir un visat per viatjar lliurement, ja que t'obliguen a contractar un guia oficial del regim que esta amb tu durant tota l'estada. En el nostre cas, a l'anar amb cotxe vam conseguir un visat de transit, per la qual cosa podiem anar a la nostra.

Aconseguir el visat, ens va costar unes 6 hores de gincama a la frontera. Primer de tot, a l'intentar pagar, ens van dir que nomes acceptaven bitllets de dolar que fossin nous, amb la qual cosa ja vam estar amb altres "mongols" intentant conseguir bitlles que fossin del gust dels guardies. Un cop conseguit, separaven els conductors dels passatgers, i per deixar entrar el cotxe calia conseguir una serie segells i rebuts. El problema es que ningu t'ho explicava i basicament calia anar entrant a oficines i si hi havia sort, un cop el funcionari de torn acabava la partida del videojoc que estava jugant (literalment cert) et segellaven la seva casella. Hi havia uns 8 segells diferents.

Al final, un cop dins els pais la primera cosa que ens vam trobar va ser un camio esclatat despres d'una curva. El camio encara estava xorrejant gasoil a dojo, lo qual volia dir que poder el camioner encara estava atrapat a dins, aixi que ens vam aturar i ens hi vam apropar amb molt de compte. No vam veure ningu tot i que la cabina estava ben estavellada, aixi que vam continur cami avall. A uns 2 kms hi havia un control policial on vam veure el camioner de l'accident que acabavem de trobar. La veritat es que el tiu, estava bastant fet caldo, fractura oberta del brac, i probablement d'alguna costella, i ferides per tot el cos, pero al menys estava viu. Els serveis d'urgencies i una compoment de l'equip Clavijo, que era metge ja estaven ocupant-se'n i com que feiem mes nosa que servei, vam decidir continuar.

La carretera que uneix Iran amb Turkmenistan creua una serralada de muntanyes bastant abruptes, fet que provoca que l'arribada a la capital, Ashgabat, sigui encara mes impactant. Baixant per la carretera de cop es veu una plana inmensa que indica l'entrada al desert del Karakorum i es al mig d'aquesta plana on apareix com sortida d'un conte, la ciutat d'Ashgabat. La ciutat es fruit dels deliris de grandesa de l'anterior dictador del pais, quan amb la caiguda de la URSS va decidir demolir la ciutat i reconstruirla tota amb marbre i or. El resultat es espectacular sobretot per l'absurditat projecte, ja que la ciutat es com un fantasma al mig del desert, ja que la majoria dels edificis son buits i per les grans avingudes i circulen pocs vehicles. De totes maneres, que es pot esperar d'un satrapa, que es feia anomenar Turkmenbashi (algo aixi com benefecator dels turkmens), que va canviar els noms dels dies de la setmana, prohibir circular amb cotxe amb la radio encesa o ordenar la demolicio de pobles sencers perque no li agradaven, entre moltes altres excentricitats. Els perjudicats, els de sempre...

Vam entrar a la ciutat i hi vam passar una estona donant voltes amb cotxe perque els 46 graus de temperatura treien les ganes de posar-se a caminar. Vam aprofitar per menjar alguna cosa i comprar aigua suficient per creuar el desert. Ja sortint de la ciutat, en una gasolinera ens vam trobar amb un equip danes que haviem conegut a la frontera irani que anaven amb una furgoneta forrada de una moqueta peluda de color lila i a la que havien posat una boca gegant feta de poliureta al davant. Eren bona gent aixi que un cop amb els diposits plens (0,15€ el litre de gasolina!!!), vam decidir ajuntar-nos amb ells per continuar la ruta per allo de si ens quedavem tirats al mig del no res.

Ja fora la ciutat, van comencar a apareixer dunes de sorra, dromedaris i la temperatura es va enfilar per sobre els 50 graus. La carretera era una recta de 600 kms relativament bona, amb un asfalt amb forats, pero circulable. Els motors dels cotxes van comencar a escalfar-se, aixi que anavem fent pauses regulars per no castigar-los tant. Ja de nit vam arribar a Darveeza o com es sol dir coloquialment, a la porta de l'infern.

Darveeza era la rao essencial per la qual haviem decidit anar a Turkmenistan. Es tracta d'un d'aquells extranys casos on la intervencio de l'esser huma crea una maravella de la naturalesa. Fa uns quaranta o cinquanta anys, mentre es feia una una prospeccio al desert intentant buscar petroli, es va foradar una bossa de gas, que es va incendiar. Desde llavors, un crater d'uns 500 metres de diametre crema ininterrumpudament gas al mig del no res.

Segons les indicacions que ens havien donat, el crater havia d'estar uns 100 metres despres de creuar la via del tren en un cami a ma esquerre. Evidentment, fosc com era, no ens vam cuescar de res i vam acabar trobant-nos amb altres equips que tambe havien arribat alli la mateixa nit. Vam acampar amb ells al costat de la casa-cabana d'una familia de pastors. La intencio inicial era fer vivac, pero a l'encendre la llanterna vam veure que tot i ser un desert allo estava ple "d'amics", escorpins inclosos, per lo que vam muntar la tenda. Un cop instal.lats van apareixer uns turkmens que ens oferien anar amb 4x4 a veure el crater, perque segons deien hi havia massa sorra per arribar-hi en cotxe. Una mica esceptics els vam dir que gracies, que primer ho intentariem per la nostra banda. Junt amb l'equip fines i un parell mes de cotxes anglesos, vam desfer el cami fet anteriorment fins al cami que es desviava. Un cop alli vam veure que efectivament, el cami no era tant cami com ens pensavem i que posar-nos a conduir els 8kms que hi havia, sense mapa ni planxes a mitjanit no era el mes aconsellable, aixi que vam recorrer als locals....

La veritat, es que tot i que haviem vist el crater en un munt de videos de youtube, viure-ho en persona va ser tota una experiencia. El contrast de la foscor absoluta del desert amb aquell inmens crater en flames era brutal, tots els que ens vam trobar alla estavem alucinant, era de llarg una de les coses mes impactants que haviem vist mai. Veure com la sorra cremava a pocs metres de nosaltres sense cap combustible aparent i l'olor de gas que desprenia el terra, realment creava una atmosfera que ja volguessin tenir a les calderes d'en Pere Botero des Pastorets... Ens vam estar alla una bona estona tirant fotos, fins que els conductors que ens havien dut allicansats d'esperar-nos, ens van dur de tornada al campament.

Molt excitats encara pel que haviem vist, encara vam estar una estona menjant alguna cosa amb els Clavijos primer, i amb l'ampolla de vodka que ens haviem apropiat a Ashgabat, mes tard (de fet, fins tard).

L'endema a la sortida del sol, vam aixecar el campament rapidament, per acabar de creuar el desert i poder arribar aviat a la frontera de l'Uzbekistan per poder arribar al Mar d'Aral, on il.lusos de nosaltres, pensavem dormir aquella mateixa nit, pero aixo ja forma part d'una altra historia que en aquells moments no ens podiem ni arribar imaginar.

IRAN

La frontera d'Iran va ser la primera prova de foc seria a nivell burocratic de totes les que tindrem durant el viatge...i la vam superar, no sense pagar la novatada, pero vistos els altres equips es pot dir que vam estar prou be. En resum, vam sortir de Turquia i abans d'entrar a Iran un del comissionistes que estan a l'entrada per veure si poden estafar algu ens deia que tornessim cap a la frontera turca perque tenien alguna cosa que no podiem entendre. Vam anar-hi i resulta que tenien la cartera de l'Albert, que li havia caigut de la butxaca i el molt felic encara no se n'havia ni adonat. Per sort per alli passaven dos equips de Girona i ens la van agafar.

Justament amb els gironins vam passar els primers dies per terres iranianes. De fet, gracies a un amic d'un amic seu seu, vam evitar un dels intents d'extorsio als que ens vam enfrentar per poder entrar, ja que els anteriors els vam poder arreglar amb algunes samarretes que portavem, per els ultims volien nomes dolars, fins que vam trucar en Babak i aquest es va passar una bona estona discutint fins que sense cap mes explicacio ens van deixar passar.

Ja dins el pais, vam poder comprobar com el contrast amb Turquia es total, sobretot pel que fa a les dones, que obligatoriament han d'anar amb el cap tapat i maniga llarga. Pels homes nomes cal que portin pantalo llarg. Nosaltres vam decidir fer-nos el suec fins que no ens cridessin l'atencio i mostrar els nostres treballats bessons a tot el personal... A 40 graus de temperatura fa una angunia extrema la gran quantitat de dones, que pateixen innecessariament portant el burka en plena solana.

Com que el primer dia no vam poder arribar a Tabrish, al parar a sopar a un bar de carretera, vam preguntar si podiem acampar a algun lloc i ens van dir que cap problema. Al darrere el restaurant, tenien un jardi amb gespa i ens i van deixar muntar les tendes. Justament, en aquell restaurant, vam tenir la primera mostra de lo arrelat que esta el masclisme culturalment en molts extractes socials a l'iran, ja que al demanar el menjar al restaurant, erem set persones i per tant, vam demanar 7 plats. La sorpresa va venir, que quan portaven els plats, ens el portaven a tots menys a la Laia. En aquesta linia, quan es presenta algun desconegut, mai li donara ni tan sols la ma, a les dones. De fet, si hi ha la seva parella al davant (evidentment per ells es el marit), sempre es dirigiran a aquest.

L'endema al migdia, vam arribar a Tabrish. Va ser la primera gran proba de foc. La conduccio iraniana es de les mes perilloses del mon diuen, i donem fe que es veritat. Estan sonaaaaats!!!! No es tant extrany vist com condueixen que els unics morts al Mongol Rally hagin estat per accident de trafic a l'Iran. Ni stops, ni prioritats, avancaments dobles en carreteres d'un unic carril per sentit, gent sense llums i molt de trafic sobretot a les entrades de les ciutats. Es la llei de la selva i cal estar molt atent.

Despres de perdrens varies vegades, vam conseguir arribar el basar de Tabrish, que es un dels mes grans de l'Iran. Vam passar tot el mati curiosejant per alli. A diferencia d'altres basars del mon islamic, aquest es molt mes civilitatzat, en el sentit que no hi ha gaire escandol, ni regateig, ni persecussio al turista. De fet, al turista nomes alguna mirada de reprobacio als gamberros que anaven amb vermudes...

Havent dinat, vam sortir de Tabrish direccio a Ahar, on haviem quedat amb en Gener, un amic de Mataro del Pitu i la Laia, que viatja forca per Iran "per culpa" d'una "amiga", i el seu amic irania que ens va ajudar a la frontera, el Babak. Amb ells, vam anar cap a Sara'eyn, una localitat on els Iranians van a fer-se tractaments amb aigues termals. Evindentment, a nosaltres la idea d'un hamami a la iraniana amb gent del pais ens va semblar fantastica i ens vam apuntar al bombardeig.

La veritat es que va costar una mica arribar al poble (ens vam perdre varies vegades, ens van parar a algun control policial, gasolina, pipi, aigua...en fi les dificultats tipiques de moure 10 persones) pero cap a les 11 del vespre ja estavem als banys. La veritat es que pels estandards occidentals, les termes eren mes haviat cutrilles, i higienicament diriem que correctes, pero comparat amb l'ultim hamami en aquell poble perdut de la frontera turca, era "luju del buenu". Lo divertit era veure com flipaven els iranians en veure occidentals per alla. En la linia de tot el que van ser els nostres dies per alli es mostren molt amables i curiosos, invitantnos a refrescos, no nomes la gent de les termes sino tambe altres clients. Un cop ben nets, aconsellats per en Babak, vam anar a sopar a un restaurant on vam probar les especialitas de la zona, fins ben tard.

De bon mati, amb el Jaume vam decidir que haviem d'anar una mica mes rapid si voliem arribar a Mongolia el dia 20 aixi que vam deixar els amics gironins i vam fer via a la costa del Mar Caspi. Evidentment, nomes deixarlos ens vam perdre per unes carreteres on les indicacions nomes estaven en alfabet arab i vam acabar fent una volta considerable, pero en fi, ja s'hi compta amb aixo. La resta del dia vam estar conduint fent parades esporadiques per banyarnos al mar.

El Mar Caspi, al menys la part iraniana que vam coneixer, no te res d'especial, l'aigua es molt calenta i tranquila i forca bruta tambe. Apart, cal anar en compte que no hi hagi dones a la vora, ja que les platges en general estan separades per sexes, mitjancant tanques, apart de que estan plenes de deixalles. La veritat es que en el tema platges estem molt ben acostumats a casa.

Al vespre, vam decidir parar a dormir a un xiringuito a la platja que tenia una especie de haimas, obertes dels costats que durant el dia es lloguen per tenir ombra i tenien pinta de ser forca comodes. Ens van dir que no hi havia problema en que ens quedessim pero que teniem que pagar 10 euros per cap. Al principi vam accedir perque estavem cansats i teniem ganes de banyarnos, pero quan ens van demanar diners per comprar el sopar, quan en principi havien dit que el teniem inclos vam dir que ens tornessin els diners. Al principi es van fer una mica els suecs, pero al final ens van tornar els cales i vam marxar. Una estona despres vam veure un lloc a la platja de l estil de lanterior pero on tambe podies llogar motos daigua. Vam preguntar per dormir pero ens va dir l'encarregat que tancaven la paradeta a les 12, pero va apareixer el jefe per alla i al veure que erem extrangers va dir que ens podriem quedar.

Quan tot just comencavem a acomodarnos, per passar la nit al ras, ens van invitar a seure amb ells i a beure te i fumar de la seva pipa. A partir d'aqui no sabem si per ser la novetat o perque ho fan cada dia va comencar a apareixer gent i es va muntar una festa. Van posar musica persa a tot drap i es van posar a fer karaoke. El homes es van posar a ballar, mentre les dones s'ho miraven desde la distancia i portaven menjar. Realment va ser un tast superautentic de menjar casola irania. La veritat es que en un pais on nomes esta permesa la musica tradicional persa o arab i on cantar i ballar nomes esta permes en determinades festes, ens sentiem uns privilegiats.

Mes tard, quan els casats van comencar a desfilar cap a casa seva (hi ha coses que son iguals a tot arreu eh!) ens van invitar a passar a una casa que hi havia per alla per passar la nit els treballadors del xiringuito, i alli, en petit comite ens van invitar a beure alcohol que acabaven de comprar al mercat negre. Vam intentar explicar-los que no calia que ho fessin, ja que era perillos, pero realment estaven tant flipats de tenir invitats occidentals que no va haver-hi manera de dir que no. La veritat, es que els beuratges que van comprar eren horrorosos, semblava alcohol de farmacia amb gust de coses. Per sort, estem acostumats a lidiar en les pitjors places...

Aquella nit ens vam adonar de lo terrible que ha de ser viure en una republica islamica com l'iran. Apart dels ja coneguts temes com els de les burkes, l'alcohol, etc. ens van esta explicar que per exemple, tota expressio artistica que no sigui persa o arab esta prohibida. Aixo explicava que s'haguessin passat la nit pregutant per pelicules, cantants, escriptors, etc. De fet, crec que el milor real que els vam fer, va ser passar-los copia de tota la musica i pelis que portavem pel viatje. Esta prohibit fer festes on es canti i es balli excepte en ocasions especials, com poden ser les bodes. De fet, ni tan sols es pot fer el que temps enrere deiem festejar.

L'endema al mati ens vam llevar aviat amb la intencio de continuar amb el viatge, pero la veritat es que va ser impossible. Despres del banyet de rigor per treurens la son i la sorra de sobre, els amics de la nit anterior, ens havien preparat un esmorzar d'aquells de ganivet i forquilla. Sort que estavem en ple Ramada. La veritat es que pel que estem veient aixo del Ramada es en general, una cosa que es fa bastant de cara a la galeria, perque de portes endins la majoria de gent fa vida normal.

Un cop esmorzats, un dels mariners que treballaven alli va volers portar-nos a donar un vol en barca, cosa que ens va semblar fantastica. Ja ens haviem fet a la idea, que marxar de Chaloos no seria cosa facil, si anavem dient que si a tot el que ens oferien.

Al tornar a terra ferma, en Bijan, l'encarregat del xiringuito, ja havia parlat amb la seva mare, perque ens prepares dinar a casa seva. Tenia moltes ganes de presentar-nos la seva familia i com no, ens vam apuntar al bombardeig. Primer, vam anar veure la seva germana, a la feina i despres a casa els seus pares. La veritat, es que la seva mare ens havia preparat un tiberi delicios a base de pollastre rostit amb especies, arros, verdures escalivades, fruita i altres coses tipiques d'alla de mes dificil descripcio. Vaja, que vam quedar mes que tips, i si a sobre hi afegim les suggerents catifes amb motius perses i arabics que he hi havia per tot arreu, no ens va quedar mes remei que fer migdiada. Que dur que es el Mongol Rally!!!!

La veritat es que a l'anar intimant amb en Bijan, ens va anar explicant histories mes personals de la seva familia i ens vam quedar bastant flipats. Desde l'estigma que havia de soportar la seva germana per haver-se divorciat, a sobre de pendreli el seu fill, a un tiet que despres de la revolucio va haver d'exiliarse a Canada i quan anys mes tard va ser deportat, al tornar a Iran va ser executat o com un dels seus millors amics va acabar suicidantse per no poder soportar mes la pressio de tenir que viure i casarse segons unes normes tant ancorades en el passat com irracionals.

Mes tard va voler portarnos a veure el que segons ell, era el mes bonic de la regio. En realitat, el mes bonic de la regio, per nosaltres era fer el que portavem fent tot el dia, pero no ens hi podiem negar i vam anar-hi. La veritat, es que no estava malament, pero vaja tampoc era fascinant i a mes ens van fer posar pantalons llargs perque era Ramada.

Finalment, quan ja es ponia el sol, despres d'intercanviar molts petons abracades i bons auguris amb tota la familia del xiringuito, vam poder continuar el viatge.

Els dos dies seguents van ser de carretera purs i dura, parant per plantar la tenda per dormir unes hores quan teniem son i menjar una mica mentre posavem gasolina. Aixi vam arribar a la frontera amb Turkmenistan, que acabava de tancar, per lo que va tocar fer vivac a la frontera mateix. Al menys, per alla hi havia una manega i vam poder dutxar-nos despres de bastants dies. Com que teniem tota la tarda lliure vam aprofitar quan es ponia el sol per anar a donar un tomb pel poble i comprar una mica de pa aprofitant la fornada del vespre, per sopar. Ja a la mitjanit, despres d'haver fet tertulia amb alts equips que anaven a arribant a la frontera van arribar els amics gironins, que haviem deixat enrere perque voliem anar mes rapid, amb la qual cosa ja ens vam posar a xerrar fins les tantes o mes ben dit, fins que el guardia de la frontera va fotre un crit que vam intuir que volia dir que el deixessim dormir en pau.

TURQUIA 2part

Superada la nit dels peus pudents, vam tenir que fer una redistribucio de l'espai al cotxe per poder cabre-hi els quatre. La veritat es que el cotxe anava al limit.

La sortida d'Istambul va ser molt menys complicada que l'entrada, basicament perque vam preguntar a un transportista, que despres de pensar-se que li estavem prenent el pel no sabent com anar cap a Ankara, es va adonar que erem guiris (un fletxa el tiu...) i ens va acompanyar fins a la sortida de l'autopista. En general trobem molt bona gent a tot arreu.

El trajecte, fins Ankara va ser pesadet perque apart d'anar bastant apilotonats dins el cotxe les temperatures eren altissimes i aixo de l'aire condicionat es un "luju" que no ens podem permetre si volem anar a mes de 50 km/h.

A mitja tarda ja erem a Ankara, la capital de la Republica de Turquia. La ciutat vista desde la carretera basicament consta de blocs de ciment, com mes alts millor, repartits sense ordre ni concert per les desertes planes de l'Anatolia central. La veritat, es que aqui l'Ataturk es va cobrir de gloria...Vist el panorama, vam decidir seguir tirant milles cap a la Capadocia.

Finalment, ja de nit vam arribar a Avanos. Despres d'un infructuos intent de buscar una cova per dormir-hi, vam optar per un camping al costat del riu, on s'estava celebrant la festa de la circumcisio d'uns xavals. Vaja, una primera comunio rollo halal... Com que hi havia un escandol de ca l'ample i no haviem menjat en tot el dia (aix les magdalenes...) vam anar al poble a menjar.

Avanos, sense tenir cap encant especial, es un lloc  agradable per passejar al voltant del riu amb cert ambient degut a que hi arriben xarters d'aquests de "capadocia 2 dies tot inclos" que descarreguen un munt de gent en un moment a un restaurant determinat i se'ls emporten al cap d'un parell d'horetes. Desconeixem si a Turquia tambe els regalen una ampolla d'oli o una foto firmada d'Ataturk amb el preu :). Nosaltres ens vam decantar per un lloc petit molt familiar amb forn de llenya i la veritat es que ho vam clavar. El plat estrella, el testi kebap, consistent en posar carn de xai especiada, tomaquet i ceba crus en un test de ceramica ben tapat i deixar que es cogui tot al forn.

L'endema al mati, despres d'un banyet a la piscina del camping, vam anar a veure el que seria el mes tipic de la capadocia, o sigui, les vivendes-cova, les esglesies bizantines i les extranyes formacions rocoses d'apecte bastant falic, perque negar-ho, que posat tot junt en una mateixa vall, formen un paisatge entre llunar i postapocaliptic unic al mon.

Cap al migdia, vam deixar el Pep i la Gisel.la a Nevseh perque continuessin el viatge pel seu compte i nosaltres vam posar la directa cap a...Iran!!!

Vam proposarnos acabar de creuar Turquia en dos dies mes, aixi que vam omplir el diposit i cap a la carretera.

Tal com ens adonariem posteriorment, la Capadocia havia estat l'ultim reducte de turisme "convencional", que veuriem en molt de temps. Haviem creuat una linia imaginaria a partir de la qual passem de ser uns expenedors de "money, money" a una gent curiosa amb un cotxe tot guixat encara mes curios, a qui la gent para per preguntar d'on venim, on anem, si necessitem quelcom. Les carreteres comencen a no estar asfaltades en alguns trams, estem per sobre els 40 graus tot el dia i la pols comenca a apoderar-se del cotxe i de nosaltres.

Conduim fins que no podem mes i veiem que per prudencia, millor que dormim. Parem a la ciutat de Bingol on trobem un hostal molt apanyat per passar la nit. Bingol, no te res d'especial, podriem dir, sense que ningu s'ofengui, que vindria a ser una Igualada a la turca, una ciutat ni gran ni petita, ni lletja ni maca, una ciutat...normal.

L'endema teniem com a objectiu dormir a prop de la frontera iraniana, aixi que vam conduir tot el dia fent nomes una parada a la ciutat d'Erzurum, per badar una mica i fer uns "shais" a un bar prop del mercat. Quan ja comencava a fer-se de nit estavem conduint pel costat d'un riu que tenia molt bona pinta, i com que ja estavem prop de la frontera i vam decidir desviarnos per una carretera secundaria per anar a buscar el naixement del riu i buscar un lloc on plantar la tenda.

Els pobles que vam creuar fins a arribar al lloc on vam acampar, estaven en la linia dels que haviem anat veient durant tot el dia, o sigui, una mica de nucli urba amb els comercos i un munt de barraques amuntegades al voltant. Vam decidir acampar en un prat prop del poble de Diyadin. El lloc era espectacular. En aquell tram el riu tenia un curs molt sinuos i estava esguardat per una paret vertical de pedra d'uns 50 metres d'alcada. La ribera del riu era un inmens prat d'herba on hi havia el bestiar pasturant.

Vam baixar del cotxe i hi havia uns nens que estaven cuidant unes cabres que ens miraven. Els hi vam passar la pilota de futbol que duem al cotxe i ja es van esbarar. De fet, abans que ens n'adonessim estavem envoltats d'una trentena de nens muntant un Barca-Madrid a la kurda. La veritat es que tot i no entendrens massa fluidament els nanos (i nosaltres!) ens ho vam passar molt be. Preguntant un munt de coses,  fent fotos, menjant. Volien invitarnos a casa seva, pero la veritat es que estavem esgotats i voliem una mica de pau i vam quedarnos alli acampats, fent una mica de sopar de campanya i mirant una peli.

De bon mati, abans de les 7 conretament, ja tornavem a tenir els nanos per alli pasturant altre cop els seus ramats i demanant un altre partit de futbol. Vam fer quatre passades rapides, ells ens vam pescar quatre peixos en un moment al riu i ens vam posar en marxa altre cop.

Abans de creuar la frontera voliem aproparnos al Mont Ararat, famos per lo de l'Arca de Noe, aixi que ens vam desviar de la ruta. La veritat pero, es que al cap d'una hora donant voltes ens vam trobar a la frontera amb Armenia i ni rastre de la muntanya. Al final, vam adonarnos que la teniem davant, pero la boira no ens deixava veurela, aixi que vam decidir anar cap a la frontera.

En l'ultim poble abans de passar a Iran, vam decidir fer una parada tecnica al hamam del poble. La veritat es que el dels banys publics d'aquell poble van flipar un rato. El lloc no era apte per maniatics. De fet ni per no maniatics, pero bruts com anavem, estavem encantats de la vida i ens vam permetre un homenatge en forma de bany i massatge com a despedida de Turquia.

Turquia!!!

Escribim el post des d'un hostal a Istambul. Francis i Titu, qui ho hagues dit eh que en un any tornariem a estar per alli...

Des que vam sortir de Klenova, hem estat fent 2 dies de carretera a sac, parant nomes lo just per posar liquid al cotxe i la veritat es que hem arribat a Istambul fosos.

Vam sortir ahir al mati, amb els cossos encara masegats de dormir al terra, i pq no dir-ho, de la mogudeta del dia anterior...pero no si valien excuses aixi que de bon mati a cremar pneumatic. A priori, tot anava com oli en un llum, pero de cop sense enterar-nos com, tornavem a estar a alemanya, quan en teoria ens dirigiem a austria...sort que el nostre fort es la navegacio...aixi que va tocar redefinir la ruta i barallarnos amb una carretera en obres que va tenirnos tot el mati regirantnos l'estomac.

Superat aquest petit entrebanc gracies a l'ajuda d'una benzinorofsen (o com es digui a les treballadores de les benzineres alemanyes) vam trobar el cami i ja vam fer via cap a viena, hungria (budapest), acabant la jornada a un hotel de carretera, molt tarentiniano per cert, on vam caure fosos despres de 1.200kms non stop. Aviso a nevegantes, a la frontera serbo-hongaresa tenen la pell molt fina i si els has de donar el passaport obert per la pagina corresponen si no vols que et montin un espectacle bastant lamentable.

Aquest mati, ens hem llevat aviat i hem creuat la frontera bulgara. El dia ha tornat a ser de carretera, pomes i nactarines (lamentablement ja no ens queden magdalenes de xocolata:-(). A mitja tarda hem arribat a Turquia. Espectacular l'entrada en hora punta a Istambul, visca el kaos!El tema es que no teniem mapa de la ciutat, i ha costat una mica, pero al final encara no sabem massa be com, hem arribat al centre i hem trobat un hostal on compartim habitacio amb 25 motxil.lerus de peus pudents, que sumats als 30 graus de temperatura que tenim ara mateix, pinta a que tindrem una nit pefecte!

Ara mateix, estem fent unes Efes Pilsen a la terrassa de l'alberg, quan ha arribat la Gisela, que per uns dies s'uneix a la causa Xinoxano, fins a la Capadocia.

Au doncs, molts animus als que esteu currant i ja us anem explicant coses. Proxim repte, la ruta dels hamams....

Cronica txeca...brrrrrrrrrr

A continuacio us expliquem una mica el festival que hem viscut aquests 2 ultims dies a Klenova, un castell mitjeval situat a un 200km al sud-est de Praga.

Vam arribar el diumenge al vespre estupendament be. La veritat es que ja hi havia uns quants equips instal.lats, i vam buscar un raco per muntar la nostra base d'operacions pels dos dies seguents. De la gent que vam coneixer a bcn la veritat es que encara no hi havia ningu, pero tampoc ens va costar massa coneixer gent, la veritat. Entre els fitxatges, hem de destacar el "Pop Ricard", un fiera que tambe va a Mongolia amb la seva Honda CB 250cc de 20 anyets o uns holandesos vestits amb smoking, que anaven amb les seves scoopies 75cc amb una cistella i un mapa com a unic equipament...veure per creure.

Un cop instalats ens vam ajuntar amb altres equips per fer un sopar amb el menjar que portavem tots, aixi com de germanor que diriem, tot comencant a catar la birra txeca. A partir d'aqui la resta de la nit us la podeu imaginar...ballaruques, incontinencia verbal coneixent un munt de ralliers, atabalar les cambreres (es que es pot dir que el tema noies es millorable, hi havien inclus rumors de mongay rally, en fi...), gadgets amunt i avall (a destacar la cadira de rodes amb bidet incorporat i la copa de birra XXL amb forma de bota entre molts d'altres. La nit s'acaba com no pot ser d'altra manera quan ens deixen sense musica i sense barra, cosa que ens obliga a ajuntarnos a la "after party" amb uns irlandesos i uns danesos i enargumens errants varis, que havien muntat una foguera a base de llenya verda i (litres de) gasoil.

L'endema al mati ens vam llevar tranquilament, i va ser un dia d'aquells de "total vagabundaje" pel campament d'autentics sonats que s'anava fent gran per moments amb la continua arribada de nous equips que venien de la sortida de Londres. Nosaltres vam aprofitar el mati per recollir els nostres passaports amb Item From Air Files
Ja a la tarda, es va fer la presentacio de tots els equips participants un per un. La veritat es que l'speaker, va convertir el que semblava que seria una desfilada insulsa de cotxes per tirarse la foto al podi de sortida, en un continu "partirse la caixa". La veritat es que es un geni el tiu. A nosaltres no ens va fer pringar gaire. Si us han entrat ganes de veure el que fa el pajaru aquest, busqueu el video oficial del mongol rally a youtube i veureu com les gasta el molt grillat.

Dels equips participants, destacar la historia del jubilat frances que fa el rally amb el seu 2 cavalls, perque diu que ara amb la seva edat li fa mes cosa anar per africa, o l'autocar escolar clavat al dels Simpsons que porten un grup de novayorkesos, apart d'un munt d'ambulancies, camions de bombers i cotxes curiosos de les mes diverses procedencies, per no parlar de les tres sudafricanes solteres (ai lo que patiran!!! amb la testosterona suelta que hi ha... :D).

Despres de la presentacio vam pujar al castell de Klenova on l'organitzacio havia muntat la festa oficial de sortida. Com no podia ser d'altra manera, allo ja va ser l'hecatombe...nosaltres no en teniem ni idea pero era una festa de disfresses de tematica arab i la penya la veritat es que s'ho havia currat un munt...tothom portava una esbaramenta considerable, molt bon rollo, concerts, espectacles amb foc rollo circ du soleil, jalar, birra txeca, dj's... La musica triada amb molt de gust i tothom entregadissim. Crec que les escenes de desface ens quedaran grabades a les retines una bona temporada, sobretot tenint en compte lo que ens esperara a partir d'ara.

Avall que fa baixada!

Ahir vam arribar a Klenova sense problemes.La fiera s esta portant be! Ara toca festeta amb la resta de participants i dema enfilem cap a Viena i cap avall!

On the road

Hey hey hey! Primer dia superat! El nostre cotxe es una fiera indomable.

El dia ha comencat molt aviat. Per variar hem arribat tard al punt de sortida de Barcelona, on hi havia mes equips amb els que haviem quedat per fer una mica de sortida conjunta. Molt be Ernest i Barbara que s'han llevat aviat (Ernest premi a la logistica...). Un cop tots hem arribat, la gent a ha anat tirant cap a Praga, pero nosaltres hem decidit que amb el diposit buit no arrencavem i hem anat al McDonalds a fer un tentempie...i 20 litrets de super 95 per la fiera... Prisa mata amigo!

Amb l'estomac a lloc hem enfilat cami amunt cap a la Jonquera, fent paradeta obligada a l'Escala per dir adeu a la familia i de pas comprarnos uns mapes (si q passa! Ens els hem deixat a Igualada! Sort que som gent de/amb recusos :-p), pillar menjar de la mama i musica.

La resta del dia ha estat carretera i manta. Hem creuat gairebe tot Franca fins a arribar a Besancon on hem agafat una habitacio en un hotel de carretera d'aquest amb llums vermelles. En resum, 1000km en plena operacio sortida de vacances, pluja, nactarines, adelantaments i peatges. La fiera encara demanava mes, pero li hem dit que no es flipes que queda molt tute encara.

Au, per avui ja n'hi ha prou. Anem a planxar l'orella una estona.

Aloha

El dia "D" és aquí!!

Recordeu la nit abans del primer dia que vau anar de colònies? Aquell no poder dormir? Aquella barreja d'excitamenta per la novetat, barrejada amb el respecte d'allò que ens és desconegut? El run-run a l'estómac? 

Doncs 20 anys després ens trobem amb la mateixa sensació asseguts davant l'ordinador a les 4 del matí amb els ulls com taronges tot i que estem reventats, esperant l'hora de marxar definitivament.

Com ha costat d'arribar el dia!!! A partir d'ara comença l'acció, s'han acabat les anades a tràfic, consolats, tallers, búsquedes de patrocinis blablabla... És hora de carretera i manta!!

L'octubre passat no ens creiem ni nosaltres mateixos que arribariem a sortir. Amb lo desastres que som organitzant, fent-ho tot a l´últim moment, improvisant, amb un ritme "prisa mata amigo" d'activitat, la veritat és que sortir en unes hores ja serà tot un èxit (també us dic que si no passem de la Jonquera ens amagarem una temporada i no ho direm a ningú ;)).

La veritat és que no creiem que sigui pas mèrit nostre sinó de la molta gent que ens ha ajudat durant aquest temps i no voliem marxar sense donar les gràcies a tothom per la vostra ajuda i molt especialment i sense voler oblidar a ningú:

- Familia: vaja marrons d'ultima hora, que si ens falten rodes, que si la varilla de l'oli, que si material del Decathlon, que si pots anar al banc...no se pas si trobarem souvenirs que us facin justicícia. Mirarem de donar senyals de vida sovint i no fer patir gaire eh!!!

- A tots els que ens vau ajudar amb la festa de la setmana passada al Solidarik, Riki flyer man, Band the la muerte al complet, Gemma i Jaume, als que vau donar veus...En definitiva a tots els que vau venir portant amics, bon rollo i ganes de passar una estona junts. La veritat es que ens ho vau posar tant fàcil!!!!

- Amics, que ens heu aguantat la "xapa" del rally durant tot l'any, que us hem fent xantatge perquè ens compreu samarretes, que us hem fet donar veus per trobar patrocinadors...ja marxem, però prepareu-vos per  les "batallitas" de la tornada que serán mooolt pitjors :P

- Patrocinadors i colaboradors. La gent de Yofindo i RocRoi s'han portat superbé i esperem que la colaboració us sigui profitosa. Així mateix també ens ha ajudat gent desinteressadament com el Paul Russu, el Pere Grau, el Xavi Riba o el taller Queraltó

En definitiva, que poder ja m'estic passant de sensiblero i alguna hora hauriem de dormir abans de començar a destrossar-nos l'esquena a la carretera... MOLTES GRÀCIES a tots i esperem que ens aneu seguint per aqui al blog. 

Alohaaaaa

Camisetas!!

Hola a todos!!

Ya tenemos las camisetas oficiales del equipo! recién salidas de imprenta.

Recordad que los 10 € que cuestan son para los proyectos de las ONG's con las que colaboramos (Christina Noble Children's Foundation y Pallapupas).

Debajo las fotos, hay distintas para chico o chica (ambas con el mismo estampado).

Corred!!! Nos las quitan de las manos!!!

El león ya ruge!!!

Después de unos días de incertidumbre, por fin el león ya ruge!!!

Fueron unos días de nervios, al no saber si el seríamos capaces de hacer rugir el motor de este Peugeot. Al fin, y no sin algún que otro susto (aviso, la gasolina prende muy fácilmente y el depósito del coche puede parecer un gran Zippo!jeje!!), al fin el motor arrancó.

Ahora el siguiente paso es subir las suspensiones delanteras (el anterior amo lo tenía en modo aspirador), pastillas de freno, chapa cubre carter y revisión general. Si todo va según lo previsto, la semana que viene ya estará a punto para empezar a dar las primeras vueltas con él. Que ganas!!

Debajo el vídeo donde podréis escuchar el rugido que vamos a oir durante 15.000 kilómetros!!!pobres oídos!!jeje

Por fin!!!

Después de muchos días sin dar señales de vida, ya podemos anunciar que finalmente tenemos coche!!!

Próximamente, subiremos fotos del engendro rodante del que nos hemos apropiado, pero ya os avanzamos que se trata de un Peugot 106 racing al más puro estilo neng de Castefa de color amarillo limón, con sus llantas de aleación y su mega-alerón.

Seguramente no pasaremos desapercibidos, pero lo que es seguro es que no habrá kazajo de turno que nos xulee...Finalmente llega el momento de las decisiones importantes. A saber, ¿Tintamos las ventanas? ¿Luces de xenón? ¿Cuantos decibelios de potencia pal suwoofer?

En breve, más!!!! Faltan 53 días!!!

Visados!!!

Hola a todos!
Hoy, por fin hemos mandado toda la documentación para poder tramitar los visados. Cuando empezamos esto, ninguno de nosotros pensó en que el tema de los visados fuera tan pesado, y suerte que la organización del Mongol Rally te facilita bastante las cosas.
Esta mañana hemos mandado todo el papeleo para obtener los visados y cartas de recomendación para: Irán, Uzbekistán, Kazakhstan, Turkmenistán y Mongolia. Rusia, come a parte, y todavía tenemos que pelearnos con ellos. Suerte de Olga, quen nos echará un cable (aunque todavía no lo sabe!!jeje!!).
Por cierto, el fin de semana pasada, los Xino Xano estuvimos en Madrid, nada del otro mundo, reunión del equipo para buscar patrocinadores, coche, papeleo de los visados...bueno, vale, también encontramos tiempo para salir un poco!!jeje

Esperamos poder ir "colgando" más a menudo los avances y novedades que vayamos teniendo.


Un saludo a todos!!

Empieza el juego!!!

"Nadie, ¿me oyes?; ¡Nadie me llama gallina!"

Martin  McFly - Regreso al futuro 

El mundo, se ha vuelto un lugar blando. Los satélites, GPS y otros ingenios están llevando están acabando con nuestro instinto explorador y tenemos que remediarlo. Seguramente todos nos aprovechamos de estos artilugios en nuestro día a día, pero qué sucedería si un pequeño grupo de chiflados quisiera introducir la incertidumbre como una variable más en su vida, huir de la rutina y buscar el caos, el ya nada puede ir a peor con la única ayuda de un mapa?

Somos los Xino-Xano y la respuesta a estas inquietudes la hemos encontrado en los 15.000 kilómetros de desiertos, estepas, carreteras (¿carreteras?) que queremos recorrer para llegar hasta Mongolia en un vehículo tan destartalado que muchos no usarían ni para ir a hacer la compra. Vamos a alejarnos de la civilización tal y como la conocemos y para hacerlo, que mejor que meternos en el engendro diabólico generador de caos que es el Mongol Rally para enfrentarnos a  averías, tormentas de arena, policías corruptos, carreteras que no son carreteras recorriendo un tercio de la vuelta al mundo hasta llegar a UlaanBataar.

Para algunos seremos unos inconscientes, para otros unos niñatos freakies que se aburren y a otros les daremos una envidia mayúscula. Quizás todos tengan parte de razón pero de lo que estamos seguros es de que nos apetece vivirlo, que aunque no nos gustan las carreras, nos gustan las aventuras, nos apetece ayudar y aportar nuestro pequeño grano de arena al desarrollo de ese rincón del planeta, nos gusta contar batallitas en plan abuelo cebolleta, nos gusta viajar y conocer gente con estas mismas inquietudes. No sabemos si llegaremos, de que haremos cuando volvamos pero ya no hay vuelta atrás y es que... después de unas cuantas cañas nos vemos capaces de todo y al día siguiente no nos atrevemos a echarnos atrás, porque... NADIE nos llama gallinas!

En este blog encontrarás todos los detalles de esta aventura que hoy empieza, qué es exactamente el Mongol Rally, quiénes somos, nuestra ruta, como esperamos mejorar ni que sea sólo un poquito el mundo y sobre todo hacerte partícipe del día a día durante nuestro viaje.

XINO - XANO

enero 2011