IRAN

La frontera d'Iran va ser la primera prova de foc seria a nivell burocratic de totes les que tindrem durant el viatge...i la vam superar, no sense pagar la novatada, pero vistos els altres equips es pot dir que vam estar prou be. En resum, vam sortir de Turquia i abans d'entrar a Iran un del comissionistes que estan a l'entrada per veure si poden estafar algu ens deia que tornessim cap a la frontera turca perque tenien alguna cosa que no podiem entendre. Vam anar-hi i resulta que tenien la cartera de l'Albert, que li havia caigut de la butxaca i el molt felic encara no se n'havia ni adonat. Per sort per alli passaven dos equips de Girona i ens la van agafar.

Justament amb els gironins vam passar els primers dies per terres iranianes. De fet, gracies a un amic d'un amic seu seu, vam evitar un dels intents d'extorsio als que ens vam enfrentar per poder entrar, ja que els anteriors els vam poder arreglar amb algunes samarretes que portavem, per els ultims volien nomes dolars, fins que vam trucar en Babak i aquest es va passar una bona estona discutint fins que sense cap mes explicacio ens van deixar passar.

Ja dins el pais, vam poder comprobar com el contrast amb Turquia es total, sobretot pel que fa a les dones, que obligatoriament han d'anar amb el cap tapat i maniga llarga. Pels homes nomes cal que portin pantalo llarg. Nosaltres vam decidir fer-nos el suec fins que no ens cridessin l'atencio i mostrar els nostres treballats bessons a tot el personal... A 40 graus de temperatura fa una angunia extrema la gran quantitat de dones, que pateixen innecessariament portant el burka en plena solana.

Com que el primer dia no vam poder arribar a Tabrish, al parar a sopar a un bar de carretera, vam preguntar si podiem acampar a algun lloc i ens van dir que cap problema. Al darrere el restaurant, tenien un jardi amb gespa i ens i van deixar muntar les tendes. Justament, en aquell restaurant, vam tenir la primera mostra de lo arrelat que esta el masclisme culturalment en molts extractes socials a l'iran, ja que al demanar el menjar al restaurant, erem set persones i per tant, vam demanar 7 plats. La sorpresa va venir, que quan portaven els plats, ens el portaven a tots menys a la Laia. En aquesta linia, quan es presenta algun desconegut, mai li donara ni tan sols la ma, a les dones. De fet, si hi ha la seva parella al davant (evidentment per ells es el marit), sempre es dirigiran a aquest.

L'endema al migdia, vam arribar a Tabrish. Va ser la primera gran proba de foc. La conduccio iraniana es de les mes perilloses del mon diuen, i donem fe que es veritat. Estan sonaaaaats!!!! No es tant extrany vist com condueixen que els unics morts al Mongol Rally hagin estat per accident de trafic a l'Iran. Ni stops, ni prioritats, avancaments dobles en carreteres d'un unic carril per sentit, gent sense llums i molt de trafic sobretot a les entrades de les ciutats. Es la llei de la selva i cal estar molt atent.

Despres de perdrens varies vegades, vam conseguir arribar el basar de Tabrish, que es un dels mes grans de l'Iran. Vam passar tot el mati curiosejant per alli. A diferencia d'altres basars del mon islamic, aquest es molt mes civilitatzat, en el sentit que no hi ha gaire escandol, ni regateig, ni persecussio al turista. De fet, al turista nomes alguna mirada de reprobacio als gamberros que anaven amb vermudes...

Havent dinat, vam sortir de Tabrish direccio a Ahar, on haviem quedat amb en Gener, un amic de Mataro del Pitu i la Laia, que viatja forca per Iran "per culpa" d'una "amiga", i el seu amic irania que ens va ajudar a la frontera, el Babak. Amb ells, vam anar cap a Sara'eyn, una localitat on els Iranians van a fer-se tractaments amb aigues termals. Evindentment, a nosaltres la idea d'un hamami a la iraniana amb gent del pais ens va semblar fantastica i ens vam apuntar al bombardeig.

La veritat es que va costar una mica arribar al poble (ens vam perdre varies vegades, ens van parar a algun control policial, gasolina, pipi, aigua...en fi les dificultats tipiques de moure 10 persones) pero cap a les 11 del vespre ja estavem als banys. La veritat es que pels estandards occidentals, les termes eren mes haviat cutrilles, i higienicament diriem que correctes, pero comparat amb l'ultim hamami en aquell poble perdut de la frontera turca, era "luju del buenu". Lo divertit era veure com flipaven els iranians en veure occidentals per alla. En la linia de tot el que van ser els nostres dies per alli es mostren molt amables i curiosos, invitantnos a refrescos, no nomes la gent de les termes sino tambe altres clients. Un cop ben nets, aconsellats per en Babak, vam anar a sopar a un restaurant on vam probar les especialitas de la zona, fins ben tard.

De bon mati, amb el Jaume vam decidir que haviem d'anar una mica mes rapid si voliem arribar a Mongolia el dia 20 aixi que vam deixar els amics gironins i vam fer via a la costa del Mar Caspi. Evidentment, nomes deixarlos ens vam perdre per unes carreteres on les indicacions nomes estaven en alfabet arab i vam acabar fent una volta considerable, pero en fi, ja s'hi compta amb aixo. La resta del dia vam estar conduint fent parades esporadiques per banyarnos al mar.

El Mar Caspi, al menys la part iraniana que vam coneixer, no te res d'especial, l'aigua es molt calenta i tranquila i forca bruta tambe. Apart, cal anar en compte que no hi hagi dones a la vora, ja que les platges en general estan separades per sexes, mitjancant tanques, apart de que estan plenes de deixalles. La veritat es que en el tema platges estem molt ben acostumats a casa.

Al vespre, vam decidir parar a dormir a un xiringuito a la platja que tenia una especie de haimas, obertes dels costats que durant el dia es lloguen per tenir ombra i tenien pinta de ser forca comodes. Ens van dir que no hi havia problema en que ens quedessim pero que teniem que pagar 10 euros per cap. Al principi vam accedir perque estavem cansats i teniem ganes de banyarnos, pero quan ens van demanar diners per comprar el sopar, quan en principi havien dit que el teniem inclos vam dir que ens tornessin els diners. Al principi es van fer una mica els suecs, pero al final ens van tornar els cales i vam marxar. Una estona despres vam veure un lloc a la platja de l estil de lanterior pero on tambe podies llogar motos daigua. Vam preguntar per dormir pero ens va dir l'encarregat que tancaven la paradeta a les 12, pero va apareixer el jefe per alla i al veure que erem extrangers va dir que ens podriem quedar.

Quan tot just comencavem a acomodarnos, per passar la nit al ras, ens van invitar a seure amb ells i a beure te i fumar de la seva pipa. A partir d'aqui no sabem si per ser la novetat o perque ho fan cada dia va comencar a apareixer gent i es va muntar una festa. Van posar musica persa a tot drap i es van posar a fer karaoke. El homes es van posar a ballar, mentre les dones s'ho miraven desde la distancia i portaven menjar. Realment va ser un tast superautentic de menjar casola irania. La veritat es que en un pais on nomes esta permesa la musica tradicional persa o arab i on cantar i ballar nomes esta permes en determinades festes, ens sentiem uns privilegiats.

Mes tard, quan els casats van comencar a desfilar cap a casa seva (hi ha coses que son iguals a tot arreu eh!) ens van invitar a passar a una casa que hi havia per alla per passar la nit els treballadors del xiringuito, i alli, en petit comite ens van invitar a beure alcohol que acabaven de comprar al mercat negre. Vam intentar explicar-los que no calia que ho fessin, ja que era perillos, pero realment estaven tant flipats de tenir invitats occidentals que no va haver-hi manera de dir que no. La veritat, es que els beuratges que van comprar eren horrorosos, semblava alcohol de farmacia amb gust de coses. Per sort, estem acostumats a lidiar en les pitjors places...

Aquella nit ens vam adonar de lo terrible que ha de ser viure en una republica islamica com l'iran. Apart dels ja coneguts temes com els de les burkes, l'alcohol, etc. ens van esta explicar que per exemple, tota expressio artistica que no sigui persa o arab esta prohibida. Aixo explicava que s'haguessin passat la nit pregutant per pelicules, cantants, escriptors, etc. De fet, crec que el milor real que els vam fer, va ser passar-los copia de tota la musica i pelis que portavem pel viatje. Esta prohibit fer festes on es canti i es balli excepte en ocasions especials, com poden ser les bodes. De fet, ni tan sols es pot fer el que temps enrere deiem festejar.

L'endema al mati ens vam llevar aviat amb la intencio de continuar amb el viatge, pero la veritat es que va ser impossible. Despres del banyet de rigor per treurens la son i la sorra de sobre, els amics de la nit anterior, ens havien preparat un esmorzar d'aquells de ganivet i forquilla. Sort que estavem en ple Ramada. La veritat es que pel que estem veient aixo del Ramada es en general, una cosa que es fa bastant de cara a la galeria, perque de portes endins la majoria de gent fa vida normal.

Un cop esmorzats, un dels mariners que treballaven alli va volers portar-nos a donar un vol en barca, cosa que ens va semblar fantastica. Ja ens haviem fet a la idea, que marxar de Chaloos no seria cosa facil, si anavem dient que si a tot el que ens oferien.

Al tornar a terra ferma, en Bijan, l'encarregat del xiringuito, ja havia parlat amb la seva mare, perque ens prepares dinar a casa seva. Tenia moltes ganes de presentar-nos la seva familia i com no, ens vam apuntar al bombardeig. Primer, vam anar veure la seva germana, a la feina i despres a casa els seus pares. La veritat, es que la seva mare ens havia preparat un tiberi delicios a base de pollastre rostit amb especies, arros, verdures escalivades, fruita i altres coses tipiques d'alla de mes dificil descripcio. Vaja, que vam quedar mes que tips, i si a sobre hi afegim les suggerents catifes amb motius perses i arabics que he hi havia per tot arreu, no ens va quedar mes remei que fer migdiada. Que dur que es el Mongol Rally!!!!

La veritat es que a l'anar intimant amb en Bijan, ens va anar explicant histories mes personals de la seva familia i ens vam quedar bastant flipats. Desde l'estigma que havia de soportar la seva germana per haver-se divorciat, a sobre de pendreli el seu fill, a un tiet que despres de la revolucio va haver d'exiliarse a Canada i quan anys mes tard va ser deportat, al tornar a Iran va ser executat o com un dels seus millors amics va acabar suicidantse per no poder soportar mes la pressio de tenir que viure i casarse segons unes normes tant ancorades en el passat com irracionals.

Mes tard va voler portarnos a veure el que segons ell, era el mes bonic de la regio. En realitat, el mes bonic de la regio, per nosaltres era fer el que portavem fent tot el dia, pero no ens hi podiem negar i vam anar-hi. La veritat, es que no estava malament, pero vaja tampoc era fascinant i a mes ens van fer posar pantalons llargs perque era Ramada.

Finalment, quan ja es ponia el sol, despres d'intercanviar molts petons abracades i bons auguris amb tota la familia del xiringuito, vam poder continuar el viatge.

Els dos dies seguents van ser de carretera purs i dura, parant per plantar la tenda per dormir unes hores quan teniem son i menjar una mica mentre posavem gasolina. Aixi vam arribar a la frontera amb Turkmenistan, que acabava de tancar, per lo que va tocar fer vivac a la frontera mateix. Al menys, per alla hi havia una manega i vam poder dutxar-nos despres de bastants dies. Com que teniem tota la tarda lliure vam aprofitar quan es ponia el sol per anar a donar un tomb pel poble i comprar una mica de pa aprofitant la fornada del vespre, per sopar. Ja a la mitjanit, despres d'haver fet tertulia amb alts equips que anaven a arribant a la frontera van arribar els amics gironins, que haviem deixat enrere perque voliem anar mes rapid, amb la qual cosa ja ens vam posar a xerrar fins les tantes o mes ben dit, fins que el guardia de la frontera va fotre un crit que vam intuir que volia dir que el deixessim dormir en pau.

TURQUIA 2part

Superada la nit dels peus pudents, vam tenir que fer una redistribucio de l'espai al cotxe per poder cabre-hi els quatre. La veritat es que el cotxe anava al limit.

La sortida d'Istambul va ser molt menys complicada que l'entrada, basicament perque vam preguntar a un transportista, que despres de pensar-se que li estavem prenent el pel no sabent com anar cap a Ankara, es va adonar que erem guiris (un fletxa el tiu...) i ens va acompanyar fins a la sortida de l'autopista. En general trobem molt bona gent a tot arreu.

El trajecte, fins Ankara va ser pesadet perque apart d'anar bastant apilotonats dins el cotxe les temperatures eren altissimes i aixo de l'aire condicionat es un "luju" que no ens podem permetre si volem anar a mes de 50 km/h.

A mitja tarda ja erem a Ankara, la capital de la Republica de Turquia. La ciutat vista desde la carretera basicament consta de blocs de ciment, com mes alts millor, repartits sense ordre ni concert per les desertes planes de l'Anatolia central. La veritat, es que aqui l'Ataturk es va cobrir de gloria...Vist el panorama, vam decidir seguir tirant milles cap a la Capadocia.

Finalment, ja de nit vam arribar a Avanos. Despres d'un infructuos intent de buscar una cova per dormir-hi, vam optar per un camping al costat del riu, on s'estava celebrant la festa de la circumcisio d'uns xavals. Vaja, una primera comunio rollo halal... Com que hi havia un escandol de ca l'ample i no haviem menjat en tot el dia (aix les magdalenes...) vam anar al poble a menjar.

Avanos, sense tenir cap encant especial, es un lloc  agradable per passejar al voltant del riu amb cert ambient degut a que hi arriben xarters d'aquests de "capadocia 2 dies tot inclos" que descarreguen un munt de gent en un moment a un restaurant determinat i se'ls emporten al cap d'un parell d'horetes. Desconeixem si a Turquia tambe els regalen una ampolla d'oli o una foto firmada d'Ataturk amb el preu :). Nosaltres ens vam decantar per un lloc petit molt familiar amb forn de llenya i la veritat es que ho vam clavar. El plat estrella, el testi kebap, consistent en posar carn de xai especiada, tomaquet i ceba crus en un test de ceramica ben tapat i deixar que es cogui tot al forn.

L'endema al mati, despres d'un banyet a la piscina del camping, vam anar a veure el que seria el mes tipic de la capadocia, o sigui, les vivendes-cova, les esglesies bizantines i les extranyes formacions rocoses d'apecte bastant falic, perque negar-ho, que posat tot junt en una mateixa vall, formen un paisatge entre llunar i postapocaliptic unic al mon.

Cap al migdia, vam deixar el Pep i la Gisel.la a Nevseh perque continuessin el viatge pel seu compte i nosaltres vam posar la directa cap a...Iran!!!

Vam proposarnos acabar de creuar Turquia en dos dies mes, aixi que vam omplir el diposit i cap a la carretera.

Tal com ens adonariem posteriorment, la Capadocia havia estat l'ultim reducte de turisme "convencional", que veuriem en molt de temps. Haviem creuat una linia imaginaria a partir de la qual passem de ser uns expenedors de "money, money" a una gent curiosa amb un cotxe tot guixat encara mes curios, a qui la gent para per preguntar d'on venim, on anem, si necessitem quelcom. Les carreteres comencen a no estar asfaltades en alguns trams, estem per sobre els 40 graus tot el dia i la pols comenca a apoderar-se del cotxe i de nosaltres.

Conduim fins que no podem mes i veiem que per prudencia, millor que dormim. Parem a la ciutat de Bingol on trobem un hostal molt apanyat per passar la nit. Bingol, no te res d'especial, podriem dir, sense que ningu s'ofengui, que vindria a ser una Igualada a la turca, una ciutat ni gran ni petita, ni lletja ni maca, una ciutat...normal.

L'endema teniem com a objectiu dormir a prop de la frontera iraniana, aixi que vam conduir tot el dia fent nomes una parada a la ciutat d'Erzurum, per badar una mica i fer uns "shais" a un bar prop del mercat. Quan ja comencava a fer-se de nit estavem conduint pel costat d'un riu que tenia molt bona pinta, i com que ja estavem prop de la frontera i vam decidir desviarnos per una carretera secundaria per anar a buscar el naixement del riu i buscar un lloc on plantar la tenda.

Els pobles que vam creuar fins a arribar al lloc on vam acampar, estaven en la linia dels que haviem anat veient durant tot el dia, o sigui, una mica de nucli urba amb els comercos i un munt de barraques amuntegades al voltant. Vam decidir acampar en un prat prop del poble de Diyadin. El lloc era espectacular. En aquell tram el riu tenia un curs molt sinuos i estava esguardat per una paret vertical de pedra d'uns 50 metres d'alcada. La ribera del riu era un inmens prat d'herba on hi havia el bestiar pasturant.

Vam baixar del cotxe i hi havia uns nens que estaven cuidant unes cabres que ens miraven. Els hi vam passar la pilota de futbol que duem al cotxe i ja es van esbarar. De fet, abans que ens n'adonessim estavem envoltats d'una trentena de nens muntant un Barca-Madrid a la kurda. La veritat es que tot i no entendrens massa fluidament els nanos (i nosaltres!) ens ho vam passar molt be. Preguntant un munt de coses,  fent fotos, menjant. Volien invitarnos a casa seva, pero la veritat es que estavem esgotats i voliem una mica de pau i vam quedarnos alli acampats, fent una mica de sopar de campanya i mirant una peli.

De bon mati, abans de les 7 conretament, ja tornavem a tenir els nanos per alli pasturant altre cop els seus ramats i demanant un altre partit de futbol. Vam fer quatre passades rapides, ells ens vam pescar quatre peixos en un moment al riu i ens vam posar en marxa altre cop.

Abans de creuar la frontera voliem aproparnos al Mont Ararat, famos per lo de l'Arca de Noe, aixi que ens vam desviar de la ruta. La veritat pero, es que al cap d'una hora donant voltes ens vam trobar a la frontera amb Armenia i ni rastre de la muntanya. Al final, vam adonarnos que la teniem davant, pero la boira no ens deixava veurela, aixi que vam decidir anar cap a la frontera.

En l'ultim poble abans de passar a Iran, vam decidir fer una parada tecnica al hamam del poble. La veritat es que el dels banys publics d'aquell poble van flipar un rato. El lloc no era apte per maniatics. De fet ni per no maniatics, pero bruts com anavem, estavem encantats de la vida i ens vam permetre un homenatge en forma de bany i massatge com a despedida de Turquia.