TURQUIA 2part

Superada la nit dels peus pudents, vam tenir que fer una redistribucio de l'espai al cotxe per poder cabre-hi els quatre. La veritat es que el cotxe anava al limit.

La sortida d'Istambul va ser molt menys complicada que l'entrada, basicament perque vam preguntar a un transportista, que despres de pensar-se que li estavem prenent el pel no sabent com anar cap a Ankara, es va adonar que erem guiris (un fletxa el tiu...) i ens va acompanyar fins a la sortida de l'autopista. En general trobem molt bona gent a tot arreu.

El trajecte, fins Ankara va ser pesadet perque apart d'anar bastant apilotonats dins el cotxe les temperatures eren altissimes i aixo de l'aire condicionat es un "luju" que no ens podem permetre si volem anar a mes de 50 km/h.

A mitja tarda ja erem a Ankara, la capital de la Republica de Turquia. La ciutat vista desde la carretera basicament consta de blocs de ciment, com mes alts millor, repartits sense ordre ni concert per les desertes planes de l'Anatolia central. La veritat, es que aqui l'Ataturk es va cobrir de gloria...Vist el panorama, vam decidir seguir tirant milles cap a la Capadocia.

Finalment, ja de nit vam arribar a Avanos. Despres d'un infructuos intent de buscar una cova per dormir-hi, vam optar per un camping al costat del riu, on s'estava celebrant la festa de la circumcisio d'uns xavals. Vaja, una primera comunio rollo halal... Com que hi havia un escandol de ca l'ample i no haviem menjat en tot el dia (aix les magdalenes...) vam anar al poble a menjar.

Avanos, sense tenir cap encant especial, es un lloc  agradable per passejar al voltant del riu amb cert ambient degut a que hi arriben xarters d'aquests de "capadocia 2 dies tot inclos" que descarreguen un munt de gent en un moment a un restaurant determinat i se'ls emporten al cap d'un parell d'horetes. Desconeixem si a Turquia tambe els regalen una ampolla d'oli o una foto firmada d'Ataturk amb el preu :). Nosaltres ens vam decantar per un lloc petit molt familiar amb forn de llenya i la veritat es que ho vam clavar. El plat estrella, el testi kebap, consistent en posar carn de xai especiada, tomaquet i ceba crus en un test de ceramica ben tapat i deixar que es cogui tot al forn.

L'endema al mati, despres d'un banyet a la piscina del camping, vam anar a veure el que seria el mes tipic de la capadocia, o sigui, les vivendes-cova, les esglesies bizantines i les extranyes formacions rocoses d'apecte bastant falic, perque negar-ho, que posat tot junt en una mateixa vall, formen un paisatge entre llunar i postapocaliptic unic al mon.

Cap al migdia, vam deixar el Pep i la Gisel.la a Nevseh perque continuessin el viatge pel seu compte i nosaltres vam posar la directa cap a...Iran!!!

Vam proposarnos acabar de creuar Turquia en dos dies mes, aixi que vam omplir el diposit i cap a la carretera.

Tal com ens adonariem posteriorment, la Capadocia havia estat l'ultim reducte de turisme "convencional", que veuriem en molt de temps. Haviem creuat una linia imaginaria a partir de la qual passem de ser uns expenedors de "money, money" a una gent curiosa amb un cotxe tot guixat encara mes curios, a qui la gent para per preguntar d'on venim, on anem, si necessitem quelcom. Les carreteres comencen a no estar asfaltades en alguns trams, estem per sobre els 40 graus tot el dia i la pols comenca a apoderar-se del cotxe i de nosaltres.

Conduim fins que no podem mes i veiem que per prudencia, millor que dormim. Parem a la ciutat de Bingol on trobem un hostal molt apanyat per passar la nit. Bingol, no te res d'especial, podriem dir, sense que ningu s'ofengui, que vindria a ser una Igualada a la turca, una ciutat ni gran ni petita, ni lletja ni maca, una ciutat...normal.

L'endema teniem com a objectiu dormir a prop de la frontera iraniana, aixi que vam conduir tot el dia fent nomes una parada a la ciutat d'Erzurum, per badar una mica i fer uns "shais" a un bar prop del mercat. Quan ja comencava a fer-se de nit estavem conduint pel costat d'un riu que tenia molt bona pinta, i com que ja estavem prop de la frontera i vam decidir desviarnos per una carretera secundaria per anar a buscar el naixement del riu i buscar un lloc on plantar la tenda.

Els pobles que vam creuar fins a arribar al lloc on vam acampar, estaven en la linia dels que haviem anat veient durant tot el dia, o sigui, una mica de nucli urba amb els comercos i un munt de barraques amuntegades al voltant. Vam decidir acampar en un prat prop del poble de Diyadin. El lloc era espectacular. En aquell tram el riu tenia un curs molt sinuos i estava esguardat per una paret vertical de pedra d'uns 50 metres d'alcada. La ribera del riu era un inmens prat d'herba on hi havia el bestiar pasturant.

Vam baixar del cotxe i hi havia uns nens que estaven cuidant unes cabres que ens miraven. Els hi vam passar la pilota de futbol que duem al cotxe i ja es van esbarar. De fet, abans que ens n'adonessim estavem envoltats d'una trentena de nens muntant un Barca-Madrid a la kurda. La veritat es que tot i no entendrens massa fluidament els nanos (i nosaltres!) ens ho vam passar molt be. Preguntant un munt de coses,  fent fotos, menjant. Volien invitarnos a casa seva, pero la veritat es que estavem esgotats i voliem una mica de pau i vam quedarnos alli acampats, fent una mica de sopar de campanya i mirant una peli.

De bon mati, abans de les 7 conretament, ja tornavem a tenir els nanos per alli pasturant altre cop els seus ramats i demanant un altre partit de futbol. Vam fer quatre passades rapides, ells ens vam pescar quatre peixos en un moment al riu i ens vam posar en marxa altre cop.

Abans de creuar la frontera voliem aproparnos al Mont Ararat, famos per lo de l'Arca de Noe, aixi que ens vam desviar de la ruta. La veritat pero, es que al cap d'una hora donant voltes ens vam trobar a la frontera amb Armenia i ni rastre de la muntanya. Al final, vam adonarnos que la teniem davant, pero la boira no ens deixava veurela, aixi que vam decidir anar cap a la frontera.

En l'ultim poble abans de passar a Iran, vam decidir fer una parada tecnica al hamam del poble. La veritat es que el dels banys publics d'aquell poble van flipar un rato. El lloc no era apte per maniatics. De fet ni per no maniatics, pero bruts com anavem, estavem encantats de la vida i ens vam permetre un homenatge en forma de bany i massatge com a despedida de Turquia.