Turkmenistan i els sàtrapes freaks

Turkmenistan, es probablement un dels paisos mes freaks que es pot visitar actualment. Es tracta d'un pais amb nomes uns 7 milions d'habitants, la major part d'ells d'origen nomada. Es un pais molt tancat al turisme, on no es facil conseguir un visat per viatjar lliurement, ja que t'obliguen a contractar un guia oficial del regim que esta amb tu durant tota l'estada. En el nostre cas, a l'anar amb cotxe vam conseguir un visat de transit, per la qual cosa podiem anar a la nostra.

Aconseguir el visat, ens va costar unes 6 hores de gincama a la frontera. Primer de tot, a l'intentar pagar, ens van dir que nomes acceptaven bitllets de dolar que fossin nous, amb la qual cosa ja vam estar amb altres "mongols" intentant conseguir bitlles que fossin del gust dels guardies. Un cop conseguit, separaven els conductors dels passatgers, i per deixar entrar el cotxe calia conseguir una serie segells i rebuts. El problema es que ningu t'ho explicava i basicament calia anar entrant a oficines i si hi havia sort, un cop el funcionari de torn acabava la partida del videojoc que estava jugant (literalment cert) et segellaven la seva casella. Hi havia uns 8 segells diferents.

Al final, un cop dins els pais la primera cosa que ens vam trobar va ser un camio esclatat despres d'una curva. El camio encara estava xorrejant gasoil a dojo, lo qual volia dir que poder el camioner encara estava atrapat a dins, aixi que ens vam aturar i ens hi vam apropar amb molt de compte. No vam veure ningu tot i que la cabina estava ben estavellada, aixi que vam continur cami avall. A uns 2 kms hi havia un control policial on vam veure el camioner de l'accident que acabavem de trobar. La veritat es que el tiu, estava bastant fet caldo, fractura oberta del brac, i probablement d'alguna costella, i ferides per tot el cos, pero al menys estava viu. Els serveis d'urgencies i una compoment de l'equip Clavijo, que era metge ja estaven ocupant-se'n i com que feiem mes nosa que servei, vam decidir continuar.

La carretera que uneix Iran amb Turkmenistan creua una serralada de muntanyes bastant abruptes, fet que provoca que l'arribada a la capital, Ashgabat, sigui encara mes impactant. Baixant per la carretera de cop es veu una plana inmensa que indica l'entrada al desert del Karakorum i es al mig d'aquesta plana on apareix com sortida d'un conte, la ciutat d'Ashgabat. La ciutat es fruit dels deliris de grandesa de l'anterior dictador del pais, quan amb la caiguda de la URSS va decidir demolir la ciutat i reconstruirla tota amb marbre i or. El resultat es espectacular sobretot per l'absurditat projecte, ja que la ciutat es com un fantasma al mig del desert, ja que la majoria dels edificis son buits i per les grans avingudes i circulen pocs vehicles. De totes maneres, que es pot esperar d'un satrapa, que es feia anomenar Turkmenbashi (algo aixi com benefecator dels turkmens), que va canviar els noms dels dies de la setmana, prohibir circular amb cotxe amb la radio encesa o ordenar la demolicio de pobles sencers perque no li agradaven, entre moltes altres excentricitats. Els perjudicats, els de sempre...

Vam entrar a la ciutat i hi vam passar una estona donant voltes amb cotxe perque els 46 graus de temperatura treien les ganes de posar-se a caminar. Vam aprofitar per menjar alguna cosa i comprar aigua suficient per creuar el desert. Ja sortint de la ciutat, en una gasolinera ens vam trobar amb un equip danes que haviem conegut a la frontera irani que anaven amb una furgoneta forrada de una moqueta peluda de color lila i a la que havien posat una boca gegant feta de poliureta al davant. Eren bona gent aixi que un cop amb els diposits plens (0,15€ el litre de gasolina!!!), vam decidir ajuntar-nos amb ells per continuar la ruta per allo de si ens quedavem tirats al mig del no res.

Ja fora la ciutat, van comencar a apareixer dunes de sorra, dromedaris i la temperatura es va enfilar per sobre els 50 graus. La carretera era una recta de 600 kms relativament bona, amb un asfalt amb forats, pero circulable. Els motors dels cotxes van comencar a escalfar-se, aixi que anavem fent pauses regulars per no castigar-los tant. Ja de nit vam arribar a Darveeza o com es sol dir coloquialment, a la porta de l'infern.

Darveeza era la rao essencial per la qual haviem decidit anar a Turkmenistan. Es tracta d'un d'aquells extranys casos on la intervencio de l'esser huma crea una maravella de la naturalesa. Fa uns quaranta o cinquanta anys, mentre es feia una una prospeccio al desert intentant buscar petroli, es va foradar una bossa de gas, que es va incendiar. Desde llavors, un crater d'uns 500 metres de diametre crema ininterrumpudament gas al mig del no res.

Segons les indicacions que ens havien donat, el crater havia d'estar uns 100 metres despres de creuar la via del tren en un cami a ma esquerre. Evidentment, fosc com era, no ens vam cuescar de res i vam acabar trobant-nos amb altres equips que tambe havien arribat alli la mateixa nit. Vam acampar amb ells al costat de la casa-cabana d'una familia de pastors. La intencio inicial era fer vivac, pero a l'encendre la llanterna vam veure que tot i ser un desert allo estava ple "d'amics", escorpins inclosos, per lo que vam muntar la tenda. Un cop instal.lats van apareixer uns turkmens que ens oferien anar amb 4x4 a veure el crater, perque segons deien hi havia massa sorra per arribar-hi en cotxe. Una mica esceptics els vam dir que gracies, que primer ho intentariem per la nostra banda. Junt amb l'equip fines i un parell mes de cotxes anglesos, vam desfer el cami fet anteriorment fins al cami que es desviava. Un cop alli vam veure que efectivament, el cami no era tant cami com ens pensavem i que posar-nos a conduir els 8kms que hi havia, sense mapa ni planxes a mitjanit no era el mes aconsellable, aixi que vam recorrer als locals....

La veritat, es que tot i que haviem vist el crater en un munt de videos de youtube, viure-ho en persona va ser tota una experiencia. El contrast de la foscor absoluta del desert amb aquell inmens crater en flames era brutal, tots els que ens vam trobar alla estavem alucinant, era de llarg una de les coses mes impactants que haviem vist mai. Veure com la sorra cremava a pocs metres de nosaltres sense cap combustible aparent i l'olor de gas que desprenia el terra, realment creava una atmosfera que ja volguessin tenir a les calderes d'en Pere Botero des Pastorets... Ens vam estar alla una bona estona tirant fotos, fins que els conductors que ens havien dut allicansats d'esperar-nos, ens van dur de tornada al campament.

Molt excitats encara pel que haviem vist, encara vam estar una estona menjant alguna cosa amb els Clavijos primer, i amb l'ampolla de vodka que ens haviem apropiat a Ashgabat, mes tard (de fet, fins tard).

L'endema a la sortida del sol, vam aixecar el campament rapidament, per acabar de creuar el desert i poder arribar aviat a la frontera de l'Uzbekistan per poder arribar al Mar d'Aral, on il.lusos de nosaltres, pensavem dormir aquella mateixa nit, pero aixo ja forma part d'una altra historia que en aquells moments no ens podiem ni arribar imaginar.